La fotografia de Sergio Parra / Font: ara.cat

Ahir la pràctica totalitat dels mitjans informava sobre la indignació de les autoritats (PP i Junta d’Extremadura), l’Església i demés grups catòlics extremenys. El motiu, una fotografia exposada al muntatge “Camerinos” del fotògraf Sergio Parra. La pressió per retirar la peça de l’exposició, programada dins el Festival de teatre clàssic de Mèrida, ha acabat amb la voluntat de les seves directores, Blanca Portillo i Chusa Martín, de no renovar el seu contracte tot i assegurar que s’ocuparan del bon transcurs de la present edició.

La fotografia en qüestió (no un parell, ni tres, ni una exposició sencera; sinó una) ja ha donat la volta a Europa: una sessió de maquillatge on l’actor Asier Etxeandía apareix encarnant el paper de Jesucrist a l’obra Infierno, estrenada el 2005 i dirigida per Tomaz Pandur. La polèmica va començar després que molts dels ciutadans denunciessin la imatge per ferir la sensibilitat cristiana, especialment per la nuesa de la figura. Independentment de si apareixen detalls que puguin ferir l’aura sagrada dels atributs de Jesucrist, cal preguntar-se: la representació icònica occidental no disposa ja d’una sensibilitat estètica amb codis que representen a Crist mort, ferit o patint?. Aquesta és una de les fites de l’estètica occidental que s’assoleix definitivament en l’art del Renaixement tardà i el Barroc. Un amotllament a la imatge decadent del personatge que els indignats ciutadans de Mèrida semblen desmentir. No han vist Cristo en el huerto de los olivos de Goya, on tota nuesa seria preferible a la imatge decadent, putrefacta i desesperada que allà es mostra?

Una altra comparació. És un tòpic de la història de l’art l’enrenou que va originar la presentació d’Olympia, famós oli de Manet, al Saló de Paris de 1865. El motiu era ben clar: la model despullada que apareix, amb una provocativa mà tapant el pubis -l’ocultació només aconsegueix excitar el doble-, era una prostituta. A més el gat negre que hi ha als seus peus és signe d’impudícia. Manet no era cap innovador formal: l’autor és conegut per copiar composicions clàssiques com les de Tizià, i en aquesta obra es mostrava descriptiu i realista. Tot i el classicisme de l’obra, el revol fou clamorós.

La transgressió, aquest concepte que l’art contemporani ha volgut explotar fins l’asfixia, no és un concepte formal. Ja ningú es sent transgredit per la cúpula de Barceló encarregada per la ONU. O per les impostures escèniques de Calixto Bieito (El sodomitzat Wozzeck del 2007, o el “macarra” Don Giovanni de 2002). Com a molt, només produeixen escepticisme en l’espectador més purista. La transgressió comença i acaba quan hi ha gent capaç de sentir-se transgredida. La novetat (formal), mare durant molt de temps de les avantguardes amb l’esperit més transgressor, ja no transgredeix. El que transgredeix és el mateix de sempre, com ens ho mostra el succés al festival de Mèrida. L’única possibilitat de transgressió encara existent és que la gent amb uns paràmetre socials sense transgredir, pateixi aquest efecte amb el mateix de sempre.

D’aquí l’aparent oxímoron del titular: la transgressió s’ha presentat durant bona part del segle XX i fins l’actualitat com quelcom nou per definició. Deixant a banda les simpaties o rancúnies que hagin pogut despertar, cal estar plenament agraït als ciutadans reaccionaris que han fet possible aquesta noticia. Han demostrat que el concepte de transgressió és plenament social i no formal, per si en quedava cap dubte. Els departaments universitaris d’estètica, teoria de la comunicació i mitjans audiovisuals ja tenen tema de ponència per les jornades inaugurals del curs que ve.

Mèrida, un escàndol gens escandalós. Com assenyala l’Eclesiastès, “No hi ha res nou baix el sol”.