Tot i que l’elevat deute públic és imputable a l’Estat -a l’Administració central de l’Estat- el govern de Rajoy aplica les retallades a les administracions “perifèriques”, açò és, autonomies i ajuntaments, malgrat que el deute d’aquestes administracions, en el seu conjunt, no supera el 13,1% del PIB, en el cas de les autonomies, i en el dels ajuntaments gira al voltant del 3,4%; mentre el deute acumulat per l’Administració central de l’Estat puja, en el tercer trimestre del 2011, fins al 52% del PIB. Dit d’una altra manera: si allò que es pretén és disminuir el deute i no generar un dèficit crònic, el que s’hauria de fer és disminuir les despeses d’aquella administració què genera més de deute, la central. Una reducció, només d’un 17% de la despesa de l’administració central de l’Estat, és equivalent al total del deute del conjunt de TOTES les Comunitats Autònomes i del conjunt de TOTS els ajuntaments de l’Estat.

No obstant, i contràriament a allò raonable, el govern de Rajoy ha optat per tot el contrari: augmentar les despeses de l’Administració central de l’Estat, i retallar les aportacions a les Comunitats Autònomes i ajuntaments. L’objectiu d’aquesta línia d’actuació política no té, ni molt, ni poc, ni gens a veure amb la crisi o la disminució ingressos ( si fos així reduirien la despesa de l’Estat que enguany ha augmentat), sinó amb dos objectius ideològics clars: la privatització dels serveis públics i la re-centralització de l’Estat. Primer es fa responsables a les autonomies de la mala gestió dels serveis públics (Sanitat, Ensenyament i protecció social, bàsicament), amanit, a més a més, amb l’esbombada corrupció dels governs autònoms; tot i que és certa i lamentable, la corrupció no és l’origen del deteriorament d’aquests serveis. És el mal finançament per part de l’Estat, insuficient per atendre a la demanda, el responsable d’aquesta fallida dels serveis pilars de l’Estat del Benestar. La jugada és rodona: Les autonomies ho fan malament. Com a conseqüència de la mala gestió “papa-Estat” intervé les autonomies. Per fer “viables” els serveis, primer retalla prestacions i/o obliga a re-pagar el que ja paguem amb impostos, i a més a més, privatitza una part de la sanitat ( aquella que puga ser més rendible) i finança l’ensenyament privat. Amb aquesta privatització aconsegueix que els diners públics vagen a parar a mans privades, normalment d’empreses  “amigues” del PP.

Primer ens espolien, i amb els diners que ens manguen cada any, ens rescaten, si arriba el cas. I amb el rescat, la intervenció o l’obligació de la contenció de la despesa per part de les comunitats autònomes, concentren, encara més, les decisions polítiques, gairebé exclusivament, a la capital metropolitana. Dit d’altra manera, és el final de l’Estat de les Autonomies, què formalment hi seran, però a la pràctica es veuran reduïdes a la mínima expressió.I no seré jo qui em pose ara a defensar les autonomies. Només faltaria !!! Però serà la coartada perfecta perquè els autonomistes/regionalistes de banda i banda del riu Sènia, abandonen qualsevol aspiració sobiranista -si és que mai les han tingut de debò, o senzillament les han tingut- per tornar, decididament, a la defensa a ultrança de la competència autonòmica, que serà presentada al respectable, com la posició més sensata i pragmàtica davant el nou embat espanyolitzador.

Tant de bo si m’equivoque. Però si estic encertat en el diagnòstic, entre aquesta política de privatització -d’exclusió de la majoria de la població dels serveis públics- i de re-espanyolització -i concentració de la presa de decisions en més poques mans ubicades a Madrid- només cal afegir-hi les conclusions del VI Congreso Mundial de las Famílias – on s’advoca per “curar” als homosexuals o per tornar a casa a les dones- i així, en poc més de mig any de govern del PP, tornar a les cavernes de la pre-democràcia.

No crec que siga sensat estar-se a l’espera de les decisions que vagen prenent els diferents governs, i restar a la defensiva . Com deia Joan Fuster “Mai no he estat un home prudent, mai no he caigut tan baix”. Crec que ja en tenim prou d’aquest pal. I, honestament pense, sense calcular rèdits electorals, ni qualsevol altre càlcul de conjuntura, que és el moment d’eixir al carrer, no per defensar-nos de les agressions i retallades, sinó per exigir la convocatòria d’eleccions i acabar amb aquests governs. Em sembla que toca atacar.