Premi Nobel d’economia en 2008, Premi Príncep d’Astúries en 2004 i professor a Princeton, l’economista Paul Krugman ha sorgit com un dels noms propis de la crisi econòmica mundial per trobar-se entre els analistes més llegits, i alhora criticats, del moment. Des del seu blog del New York Times s’ha mostrat contínuament dur amb les polítiques europees d’austeritat i de restricció d’estímuls econòmics. Que “Alemanya juga un paper destructiu amb Grècia” o que “A Espanya encara hi ha risc de sortir de l’euro” han estat algunes de les seves últimes fiblades. Precisament la segona de les citades pertanyia a un article  publicat el passat 13 de maig que va causar un revol destacable, mereixent un toc d’atenció per part de l’executiu espanyol. El text vaticinava un possible futur de l’economia europea que incloïa la sortida del país hel·lè de l’euro y l’entrada en “corralito” de l’economia espanyola.

No són poques les tribunes que han col·leccionat arguments contra Krugman. Entorn la seva vanitat -els seus articles són un exercici de “Jo ja ho vaig dir”-, l’aire profètic dels seus pronòstics -dibuixa el futur amb total impunitat gràcies al seu reconegut prestigi-, i la irresponsabilitat de les seves declaracions, atès que generen dinàmiques pessimistes, augmentant la manca de confiança que pot empènyer a inversors, polítics i ciutadans a agilitzar, involuntàriament, les greus situacions de precarietat que ell mateix pronostica. Ara bé, si hi ha alguna cosa que Krugman ha evidenciat és l’esfondrament del projecte de mercat europeu comú. L’euro com a moneda de reserva mundial alternativa al dòlar. Amb unes diferències tan marcades entre els bons de cada membre de la Comunitat Europea, el que tenim més aviat és una suma de mercats nacionals individuals. És una unió irreal, desigual.

Ben mirat, no necessitem cap exhaustiva anàlisi econòmica per veure-ho: des de quan ens havien interessat a nosaltres els resultats d’uns comicis a Grècia? Mai, fins ara. Krugman és més la mala consciència dels europeistes convençuts, partidaris de l’austeritat, que no pas un edificador d’alternatives. Té sentit el seu paper només mentre les polítiques econòmiques segueixin igual de fràgils. De la mateixa manera, l’euroscepticisme o la idea de desfer la moneda única només té sentit per servir de contrapunt pragmàtic a la CE: l’obstacle que posi a prova la seva competitivitat i la motivi a millorar i a autocorregir-se. En un altre ordre de coses, avui el president de l’Estat espanyol demana oficialment el segon rescat, presionat per l’eix Brusel·les/Berlin. “Si jo fos els mercats tampoc confiaria en Rajoy, atès que no té cap pla”, ha sentenciat Krugman fa poc. No, no serà responsabilitat de l’economista si el líder dels populars és incapaç de guanyar-se la confiança dels socis europeus.

Opina a cartes@intocabledigital.cat