És condició sine qua non que ens hauríem de fixar molt més en les coses. Per exemple, quan un és petit i no fa una cosa bé, els pares et criden l’atenció o et renyen, llavors saps que aquell acte no és correcte. La propera vegada miraràs de no caure en el mateix error. De més grans, si et saltes els límits de velocitat t’arriba una sanció en forma de multa que has de pagar, llavors miraràs de no tornar a fer el mateix. Però, als estats qui els renya? Qui els sanciona? Com es regulen?

A vegades cal fer una mirada al passat per veure com han canviat aspectes de la vida en poc temps. Si fem un repàs als 10 anys que fa que tenim la moneda única veurem que no s’han fet les coses bé i que els òrgans reguladors lluny de sancionar a qui ho havien de fer no han fet res al respecte, ha sigut un fes el que tu vulguis que no et diré res. Ha semblat que tot era possible i les conseqüències les estem pagant avui dia els ciutadans, que lluny de ser culpables sembla que hem volgut  crear aquesta situació. M’explico.

El 1 de gener de 2002, per molts va ser una data històrica. Aquell dia l’euro entrava a les nostres vides sense saber quines conseqüències ens portaria. Ens vam posar una vena als ulls i endavant que aquí no passa res. Posaré una sèrie d’exemples i ja veureu si tinc la raó o no. L’any 2001 una barra de pa tenia un cost de 0,27€ de mitjana, un cafè amb llet 0,50€ o bé els carburants estaven entre els 0,80 cts/€ la gasolina i 10 cèntims menys el gasoil. Són preus estimats.

Avui, 3 de juliol de 2012 els preus són. Una barra de pa costa al voltant de 0,90€/1 €, un cafè amb llet sobre 1,20/1,30 € i els carburants costen entre 1,40-1,30 el litre. Aquests diferencials es calculen ràpidament, la barra de pa ha augmentat gairebé 4 vegades el seu cost, el cafè amb llet ha doblat el seu preu i els combustibles són una història diferent però han augmentat de manera considerable.

Segons un estudi presentat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), en què s’analitzava el període comprès entre 2001 i 2011 del consum de les famílies s’arribava a conclusions prou preocupants. Si al 2001 una família mitjana gastava uns 4600 € l’any en la cistella de la compra, aquesta xifra s’havia incrementat fins als 6800 € l’any al 2011. Per mi aquesta dada ho diu tot i és un petit exemple del que ha passat amb la resta de productes.

L’entrada de l’Euro per molts semblava una batalla guanyada, aquest seria el país del tot és possible i les conseqüències les anirem pagant mica en mica. S’ha creat una societat que no es correspon a la realitat. Molts productes van caure dins de la llei de l’arrodoniment, però en aquests casos no hauria d’actuar el govern de torn per evitar l’augment de preus? Qui renya als organismes estatals per permetre aquest augment desvocat dels preus? La resposta és molt fàcil, ningú ha fet res al respecte.

Estem al juliol del 2012 i els propers mesos no es presenten molt animats. Tenim l’euro, però els governs s’han vist obligats a començar una sèrie de polítiques de retallades. Qui en pateix tots els mals? Els ciutadans. Aquesta és la moto que ens van vendre per ser europeus? Tot era molt maco i ara que és l’hora de la veritat, de maco no en té res i la realitat és molt més crua del que ens podem arribar a imaginar. Com diria algú, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”.

En tota aquesta situació tenim un gran exemple per a les futures generacions. És igual si no feu les coses ben fetes, perquè total ningú et sancionarà. M’agradaria recuperar un lema que alguns potser no recordareu, però que em va agradar molt “la feina ben feta no té fronteres”. La pujada de preus i l’abús de l’administració en els propers mesos ens demostra que la feina mal feta ha traspassat fronteres, però qui en pagarà les conseqüències no seran aquells organismes que haurien d’haver evitat arribar al punt en què ens trobem, sinó que simplement traslladarem la culpa als ciutadans que no obriran ni boca.