Divendres circulava la notícia al voltant del possible canvi de nom que rebria Museu Nacional d’Art de Catalunya, a partir de les declaracions a Catalunya Ràdio de Pepe Serra, director del centre, dins l’actual direcció que encapçala l’antic responsable del museu Picasso. El debat no s’ha fet esperar. Part de l’opinió pública, especialment a partir de les xarxes socials, va respondre amb escepticisme i comentaris crítics a la proposta, especialment preocupats per la supressió de dos elements que jutgen com a irrenunciables. “Nacional” i “de Catalunya”. I aquí cal ser crític. Moltes de les reaccions més viscerals han opinat amb una innecessària apel·lació al llinatge del director, i a especular sobre una possibles manipulació ideològica que motivi el canvi de nom, abans que anar als paràmetres que basteixen el propi debat.

Però anem al cas. És cert, tal com diu Serra, que no es pot anar pel món amb un nom com MNAC. El problema, però, no és el Museu Nacional d’Art de Catalunya, sinó les sigles MNAC. Nom fruit d’una tendència horrible, hereu de la publicitat i el màrqueting i que arriba al seu màxim paradigma amb els partits polítics i amb altres centres de la mateixa Barcelona (CCCB, MACBA…). I no, els grans museus internacionals no guanyen el seu carisma immediat a partir d’un so gairebé onomatopeic sense sentit. Ni El Prado ni el Reina Sofía, ni l’Ermitage, ni el British, ni el Louvre ni els Uffizzi han caigut en aquesta horrible temptació. Només el MOMA de Nova York, per la seva fàcil pronunciació. Un exemple sol que no significa que la fórmula funcioni sempre .

I és en aquest sentit -l’àudio del programa així ho revela- que cal entendre en primer lloc el possible canvi de nom. Evidentment que poden haver-hi suspicàcies, especialment quan es sospita que els termes “Nacional” o “de Catalunya”puguin suprimir-se. Però si el nom no fa la cosa i s’és prou enginyós com per fer que el sentit del Museu Nacional d’Art de Catalunya romangui en un altre nom, cal confiar en un director que ja expressa que “No hi ha millor manera d’entendre què vol dir ser català que venir al MNAC”. Si la nació que es relaciona amb Catalunya és la catalana, per força dir Nacional significa de Catalunya. I si estem parlant d’un museu patrimonial -i el MNAC ho és- amb especificar que els seus paràmetres són els de l’art català, el museu ja per força és nacional. O és que no ens ho creiem?

Un altre tema és la inclusió de la “marca Barcelona” al nom. Són moltes les persones que encara avui intenten bastir una concepció descentralitzada, a nivell d’equipaments i producció, del panorama cultural català. Forçar una presència de la marca Barcelona a tota costa (el concepte de marca és tan fill de la publicitat i el màrqueting com el tendenciós ús de les sigles), potser suposaria allunyar-se d’aquesta idea que algun dia hauriem de tenir com a meta.

Opina a cartes@intocabledigital.cat