Ramon Simó, nou director del Grec / Font: ACN

En una entrevista recent, Jaume Ciurana confirmava l’absència de concurs públic per decretar el nou director del festival Grec. De realitzar-se, el seu nomenament es fallaria massa tard, ben entrada la tardor, data imprudent per començar amb les gestions. Segons ell la selecció havia de ser preferent, “a dit” per necessitat. Ara ja coneixem el successor de Ricardo Szcwarzer pels pròxims quatre anys: Ramon Simó, qui ha estat director de la Fira de Tàrrega, i ha militat a l’Institut del Teatre així com al consell assessor del TNC.

Les crítiques no han tardat a arribar i el PSC, amb l’antic delegat de cultura Jordi Martí al capdavant, ha denunciat la manca de transparència que comporten aquest tipus d’operacions. El sistema que Martí defensa és el concurs públic encapçalat per un jurat qualificat i amb presencia de l’òrgan consultiu més important -creació, com no, de l’etapa socialista al govern-. El CoNCA. Un seguit de passos que Ciurana ha obviat completament.

Però mirem enrere: l’any 2008 amb CiU a l’oposició, Ciurana expressà als mitjans la seva preocupació per l’estat del Grec. Segons els propis estudis de l’ajuntament, un 94% dels habitants de la ciutat mai ha assistit al festival. La dada s’ha tornat a difondre ara, però Ciurana ja la tenia en ment des de feia tres anys. L’any següent, al bloc del propi a Vilaweb, reflexionava molt contundentment sobre la crisi que aleshores va patir precisament el CoNCA. Segons les paraules de Ciurana, amb un menyspreu total a dita institució, la cultura no l’ha de vertebrar ningú més que “aquells que han estat legitimats per les urnes per fer-la”.

Naturalment Ciurana parlava dels polítics i, en especial, dels polítics que accedeixen als principals càrrecs de la cultura institucional. És a dir, parlava d’ell. I aquest parer revela quins condicionants s’amaguen darrera l’elecció de Simó. L’actual tinent alcalde de cultura a l’Ajuntament de Barcelona vol concentrar un major poder per vertebrar les polítiques culturals, i no es tracta en cap cas d’un problema de temps. Quan Joan Oller deixava L’Auditori ja fa poc menys d’un any, per ser el nou director general i artístic del Palau de la música, es convocaren concursos públics i encara avui no hi ha director general després del galimaties per declarar-los deserts. Amb totes les irregularitats que hi puguin haver, l’equipament ha seguit endavant amb la plaça buida.

És bona l’excusa de la manca de temps per estalviar-se un concurs públic, la sensació de treballar a contra-rellotge sempre cala en la gent. Però ara, amb el problema pal·liat, se’ns pot explicar com és possible en una sola edició – començant ara mateix- convertir el festival en un Hub, un centre de representació, creació i contractació d’espectacles? Com Inserir-lo dins la xarxa internacional de festivals Kadmos -segons ha declarat el mateix Simó-, i reformar l’estil del Grec per tal de no atomitzar el programa en un munt de sales i recintes tancats? Massa dubtes i massa feina. L’entrada amb un patró de canvi tan gran sembla venir més per la clara orientació intervencionista de Ciurana, qui a més ja tenia al seu punt de mira la pobra afluència del Grec.

El gran problema és que no li falta raó. L’ocàs dels déus , del 19 de juliol, va ser, aquesta temporada, la primera representació rigorosament teatral que es feia al gran escenari, l’antic amfiteatre Grec de Montjuïc (el festival començà el 7 de juny!). Per una població explícitament encarada al teatre com la de Barcelona, això és un gran error. Recordo un contundent article de Xavier Bru de Sala, el passat desembre, on recriminava al Grec estar molt per sota dels altres dos grans festivals catalans d’arts escèniques: Temporada alta de Girona i Mil·lenni. Mentre a Girona el programa és selectiu, el Grec funciona per acumulació. Primer l’abundància, la qualitat després. I ja ni parlem de comparar-lo amb cites estivals tan importants com el festival de teatre d’Avinyó o el de dansa a Montpeller.

I si en comptes de voler complir amb el rigorós període anual, es pren un format biennal per concentrar criteris, diners, esforços i així esdevé finalment una proposta capdavantera a Europa?