Jurat de la Mostra de Venècia / cadenaser.es

Dora García plantejava, a l’obra que ha representat el pavelló espanyol a la Biennal de Venècia, Lo inadecuado, si no han quedat obsolets els festivals basats en el comissariat de pavellons nacionals. Què representen? És la quintaessencia de l’anomenada diplomàcia cultural, o un model pràctic i popular de coordinar i limitar-ne la participació? “Les representacions nacionals són quelcom d’una altra època, que hauria d’haver desaparegut fa ja molt de temps però que tornen a tenir interès, com una mena de fòssil” declarava García. Potser mereix una crítica similar la ruta de festivals de cinema (Berlín, Sant Sebastià, Cannes, etc. i culminant amb els Òscar), sempiterna i gairebé ritual que des del passat dia 31 recala també a Venècia amb la Mostra.

L’expectació d’aquesta edició (número 68) es deu a la gran presencia de celebritats de Hollywood i a un argument esgrimit moltes vegades en comparació amb els anys anteriors: la qualitat. El ritme pausat de cada estrena es presenta com un nou triomf, com el de la llum de setembre sobre la calor d’agost. “Film decisamente buono, di solida struttura narrativa” proclamava Il Corriere sobre Idus de març, presentada per Clooney en l’obertura del festival, “e con un cast di attori che si vorrebbe non finissero mai di recitare”. Mentrestant Repubblica es desfeia en elogis per a Carnage (aquí Un déu salvatge) de Polanski “per la bellezza del testo, per la bravura degli interpreti; per il suo demolire tutte le illusioni del politicamente corretto”. Estrenada ahir amb el director polonès absent -així com el productor Jaume Roures-, la cinta sembla ser una de les preferides per optar al lleó d’or. És amb tota probabilitat la viva imatge de la Mostra mateixa, amb el segell de film d’autor europeu que otorga el carisma immediat de Polanski. Però amb un repertori i un regust final ben americans per a una comèdia que, a diferència del text de Yasmina Reza en què es basa, acaba dolçament.

Com si es tractés d’un simbòlic pavelló americà, on s’hi afegeixen les propostes de S.Soderbergh, T. Solondz o D.Cronemberg que, junt amb les obres de Madonna i Al Pacino fora de competició, revesteixen la Mostra amb els mateixos dubtes que teniem de la Biennal (podem fixar-nos també amb el jurat, amb noms com T. Haynes i D. Aronofsky). Sokurov o Abel Ferrara tindran poc a fer davant la potent diplomàcia cinematogràfica americana. No hi ha gairebé representació espanyola, que farà d’amfitriona amb el festival de Sant Sebastià a partir del dia 16 de setembre, i la catalana s’atenua amb Hollywood talkies i Eva, film de ciència ficció que tampoc competeix i que hi farà la seva estrena mundial abans de fer-ho a Sitges. Com Balagueró amb Mientras Duermes, que l’estrena abans a Toronto. En fi “Pavellons” vinguts a menys que tenen en Sitges el seu reflex, amb la coneguda investigació al seu director Àngel Sala per haver permès l’exhibició de la polèmica A serbian film, de Srdjan Spasojevic en l’edició anterior del festival. Una gran al·legoria del que pot expressar la imatge conteporània dels balcans. Dora, beneïda Dora.

Perquè aquí, com podem veure, la representació d’un país també juga el seu paper. Aleshores cal veure si no ha quedat també obsolet l’itinerari de festivals esmentat a dalt, que de la mateixa manera, com cada any, de nou tenen interès tot i la seva edat, tot i semblar fòssils. Amb el lleó d’or guanyat pel pavelló d’Alemanya en matèria d’art, representat per l’obra de Christoph Schlingenschief, la premsa especialitzada alemanya no ha tingut cap problema en reconèixer que si no fos per la mort de l’artista alemany (poc temps després de rebre la invitació de la comissària per confeccionar el pavelló), aquest no hauria rebut pas el guardó. Actes de compensació i diplomàcia, com els de la Mostra, que tot i ser conegut i presentat com a festival amb autonomia, és un apartat més dins de la Biennal. I amb característiques, continent pel contingut, molt semblants.