Mascarell i el director d'ICAA / Font: Galeria del Departament de Cultura

Audiovisual Aval SGR finançarà les petites i mitjanes empreses culturals. Tot gràcies al conveni que ahir dia 27 de juliol establia amb el Departament de cultura de la Generalitat, mitjançant l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC). L’acte encapçalat pel conseller Ferran Mascarell i el director d’ICIC, Fèlix Riera, s’ha nodrit amb la presencia del director de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA), la directora d’Audiovisual Aval S.G.R, i el principal gerent d’EGEDA.

L’empresa privada, creada l’any 2005 entre el Ministeri de cultura, ICAA i EGEDA, es vanagloriava de ser la primera entitat financera del sector. Nascuda per ajudar en un 90% Pyme les empreses (especialment d’arts escèniques musicals) amb dificultats per trobar finançament, ara actuarà com a empresa de crèdit i avals especialitzada. Serà un complement dins els ajuts que dóna l’ICIC.

Segons la nota de premsa que la generalitat ha disposat, el que haurà de posar en joc aquest conveni són “eines per fer projectes sòlids i modernitzar el sector cultural creatiu català”. El testimoni del propi conseller de cultura assenyala que els avals “aniran a indústries creatives i culturals. No només les audiovisuals, sinó a la totalitat de les indústries culturals, com les del llibre, el videojoc, les digitals, etc.” i a més “El conveni de col·laboració amb Audiovisual Aval SGR vol “aconseguir productes financers de qualitat”.

Abans de tot, cal observar alguns detalls interessants: segons la nota, evidentment el que serà de qualitat és el producte financer, i no els objectes culturals que en resultin de tot plegat. És molt suposar que pel fet de nodrir de diners una empresa s’obtingui un producte cultural de qualitat per part d’aquesta. A més, anem arreglats si el videojoc, una industria a l’alça (i que no forma part de cap alta cultura, la que aglutina els sectors més dèbils econòmicament) rep ajudes. Això significaria que els ajuts potencien allò que per definició és propi de la seva casuística: el producte de consum potencialment popular.

Mascarell s’apropa així a veus com les del fotògraf Joan Fontcuberta, qui ja denunciava la setmana passada que “el que necessita la cultura són inversions i no subvencions”, a les III jornades de reflexió crítica sobre la cultura. De nou en paraules del conseller: “Estem acostumats a un sector en què quan es parla de creativitat i de talent es vincula amb subvenció. Al costat de les subvencions, que han de continuar, però que han d’anar dirigides a coses molt específiques, cal treballar amb eines modernes i empresarials”. Perfecte. És cert que a Catalunya es viu abstret en un pseudo- estat del benestar d’esperit funcionarial. Prou de ser la dida que tingui cura dels outsiders artistes.

Però si les eines són empresarials, deixem-ho ben clar, hi hauran interessos econòmics per part del benefactor. No serà tot a fons perdut. Aleshores cal fer altres preguntes abans de prendre unes directrius com aquestes: Ha ballat mai l’alta cultura a l’augur de les lleis del mercat? Què se n’ha fet de l’antic valor del mecenatge? Pèricles, Mecenes, els Medici… . No hi haurà un predomini d’amiguisme i pactes de favor en segons quines dotacions de crèdit? I la que es faci simplement per criteris econòmics, no corre el risc d’omplir el panorama cultural d’un tot s’hi val on no hi hagi criteris ni jerarquies i, per tant, on no hi hagi alta cultura?

Aquest conveni és el retrat d’una època, el colofó d’una determinada manera de fer les coses que tindrà els seus fruits. Reduir el poder de les institucions públiques que subvencionen, concentrar aquest poder a la conselleria, perquè després aquesta pacti amb el sector privat. Mascarell ha establert una línia clara i diàfana de com gestionar la cultura -a contracor o no, això no importa-, com difondre-la i potenciar-la. D’aquí el titular: és Mascarell l’altra part de l’acord, no el departament. El comissari i crític d’art Jorge Luis Marzo, una de les personalitats que més crítiques amb ell, definia així aquesta línia al text Neoliberalismo y cultura en Cataluña: “apostar por las grandes industrias y apuestas globales, recortar el dinero a la cultura y reencauzar lo que queda a la primera apuesta, y acabar con los creadores que no producen dinero”.

“Els creadors que no produeixen diners”. Tot es podria plantejar de manera més gràfica: que els teus fills s’acostumin a llegir Dan Brown i Albert Espinosa, o a saber de la ciència amb l’Eduard Punset, perquè l’entorn on viurà no sabrà ni mostrar-li on ha d’atansar-se per saber de Strindberg, Verdaguer o Heisenberg.