21/07/2012 – David Salas
A aquestes alçades de la pel·lícula és evident que no hi haurà pacte fiscal entre Catalunya i Espanya. Malgrat tot, sempre hi haurà qui, com Sant Tomàs, voldrà posar el dit a la llaga per a verificar la fi d’aquesta via, però quan per fi es demostri esgotada, el procés d’independència serà imparable.
Al llarg de tot aquest procés veurem com augmenten els independentistes conversos. Serà un degoteig constant que s’anirà incrementant a mesura que ens anem acostant al dia “D”, fins convertir-se en un torrent.
És possible que com a conseqüència d’aquestes conversions, de cop i volta ens trobem caminant colze a colze amb gent que fins no fa gaire es mostrava bel·ligerant amb la idea d’aconseguir un Estat propi per a Catalunya. Haurem de saber incloure aquesta nova gent, sense gaires retrets, mirant endavant amb la força que atorga la majoria assolida.
Tanmateix, no tot seran flors i violes, ja ho sabem. N’hi haurà alguns, que pujaran al carro per fer-lo embarrancar des de dalt. Els haurem de detectar i fer baixar abans no ho enviïn tot en orris.
S’apropen temps decisius, i caldrà estar a l’alçada de la situació.
Exposo totes aquestes idees, perquè he notat que certs independentistes prefereixen ser pocs i purs, malgrat que això suposi seguir sent espanyols. Potser alguns d’aquests ho prefereixen per sentir-se exclusius, però molts d’altres defensaran la seva puresa envers les noves incorporacions per una qüestió de recel. En aquest cas però, és possible que no hi hagi nafra per posar-hi els dits, i el dubte, en part comprensible, només es pugui resoldre amb un acte de fe.
És clar que per mi la independència, bé que val un acte de fe.