Cub de Rubik, MOMA / creativereview.co.uk

La divulgació mira de gestionar correctament la informació, les dades que per sí soles resulten comprensibles de manera fatigosa i lenta. Teoria de cordes, espectroscòpia de masses, podem filtrar-hi el que sigui. Per fer-ho utilitzem una redacció simple, substituïm teoremes –si n’hi ha– per efemèrides. En cas que sigui possible limitem les dades numèriques als percentatges, i a partir d’un desenvolupament narratiu procurem que el context sigui sempre històric, no temàtic, per prescindir de qualsevol argot propi d’una especialitat. Per descomptat, també utilitzem imatges. Moltes imatges.

Benoît Mandelbrot, el famós matemàtic i principal teòric dels fractals (The Fractal Geometry of nature, 1981), creia que la complexitat més forta consisteix en la repetició de parts ben simples. En tota la seva carrera va criticar la freda matemàtica d’anàlisi algebraic, posant de relleu la gran importància que tenia, en canvi, el seu tractament visual i geomètric. Conceptualment, sembla que Mandelbrot defensi una visió de la ciència més intuïtiva i simple.

A Barcelona fa una setmana s’inaugurava, al Centre d’arts Santa Mònica, l’exposició de Lluís Llongueras anomenada Fractals , disponible fins el 31 d’agost. En ella, el famós perruquer ha presentat al gran públic un conjunt de complicades formes geomètriques on, degudament ampliades, les seves parts s’assemblen al tot (definició de fractal segons Mandelbrot).  Fetes de poliestirè, modelen l’espai que omplen a base de sinuoses figures, amb l’ajuda de les ombres creades per elles mateixes. Però no us enganyeu per la descripció, fora d’una vàcua atracció estètica pels seus volums ben al principi, no hi ha res més a destacar. Qui no sàpiga què són els fractals ni sàpiga trobar-los a la natura, serà difícil que ho aconsegueixi recreant-se en les figures de poliestirè exhibides.

En la mateixa línia de fusió entre art i ciència -eix central del Santa Mònica-, al MOMA de Nova York es presentava el passat 24 de juliol (i fins el 7 de novembre) Talk to me. Més de 200 creacions per apropar les noves tecnologies i altres invencions científiques als visitants. Organitzada per Paola Antonelli i Kate Carmody, l’exhibició no es limita a entretenir el públic sinó que analitza la relació entre persones i objectes, artefactes dels més diversos àmbits, en sis espais diferents. Cubs de Rubik per a cecs, un robot que envia tweets quan el seu producte escollit ja està preparat a la cafeteria, una catifa que s’il·lumina quan s’orienta correctament cap a la Meca, o fins i tot un cinturó que simula la menstruació femenina.

Amb tots aquests invents més o menys estrambòtics, la gent pot jugar abans de visitar, per exemple, una sala amb obres d’artistes de renom com Picasso o Van Gogh. Sí, jugar. De fet és un dels paràmetres que dominen les institucions dedicades a la difusió de la ciència. El CosmoCaixa de Barcelona o la Ciutat de les arts i les ciències de València segueixen el mateix patró. Joguines i demés aparells que basen el seu atractiu en simples mecanismes de moviment, tot per captivar especialment els més profans en la matèria. Una crida als atributs més qualitatius dels objectes que la ciència tracta quantitativament, i tot rodejat d’una atmosfera quotidiana, de ludoteca, gairebé turística. Com en l’innocent exercici d’habilitats manuals del senyor Llongueras (a qui volien enganyar?), és difícil veure-hi res, més enllà de la mera recreació.

Sincerament, de què serveix presentar els fenòmens científics totalment deslligats de la seva funció més bàsica, a saber, transmetre un ordre de racionalitat a través de la lògica de les operacions, en vistes a un resultat? Tanta por fa una fórmula? El periodista científic Manuel Calvo Hernando ja posava de manifest aquests dubtes farà gairebé deu anys, citant a la premi Nobel Barcara McClintock: “¿Per què es pot estar tan segur d’una cosa quan no s’és capaç de comunicar-ho a ningú? La tasca més important que té la Unesco actualment és difondre la informació, posar-la a l’abast de tots els pobles”. D’acord, però la pretesa universalitat del coneixement potser hauria de referir al coneixement com a tal, amb totes les vicissituds que permeten a les dades i a les teories oferir les seves conclusions, i per tant en companyia de la fatiga consubstancial a qualsevol coneixement.

La mera divulgació segurament està bé com a distracció per a nens entremaliats un diumenge a la tarda. Però les tancades societats científiques, bolcades sobre elles mateixes i les discussions que omplen els seus papers -des de l’Imperial college of science and technologies de Londres fins a Harvard-, s’haurien de plantejar d’una vegada si és això el que volen per vertebrar la ciència dins la societat. Si no ho fan elles mateixes correran el perill d’extingir-se. A nosaltres una mica de diversió ens va bé. A la ciència potser no.