Cada dia fa més la impressió que els nacionalistes ens trobem embolicats en una eterna partida d’Stratego, de la qual no acabem de sortir. Potser és perquè hi portem jugant uns centenars d’anys i ja ens hi hem acostumat. Amb més o menys intensitat, hem acabat acceptant el tauler de joc que Espanya ens ha anat proposant. Mancomunitats, estats integrals, dictadures o autonomies. Tant se val, a tot ens hem acostumat. Ens canvien el tauler de joc i tornem-hi una altra volta. Així ens va, que arriba el dia de Corpus i t’adones que aquell ou com balla és una metàfora cruel del país.

L’últim gran invent ha estat el de les autonomies. Juntament amb els toros, és la gran aportació espanyola a la cultura universal. I ens hi hem abocat a jugar amb una passió que esgarrifa. Un Parlament, desenes de serveis governamentals, síndics de greuges, oficines antifraus, etcètera. És com si… Però aquests punts suspensius ho són tot. A l’hora d’afrontar qualsevol tema, des d’una política laboral a les vies del tren, resulta que la presència fantasmal d’Espanya es manifesta amb la tota la seva intensitat. Per això és tan insuportable la pèrdua d’energia que suposa. És allò de massa política per tant poc país, de F. M. Alvaro. Seria divertit si no fos pel desgast terrible que representa.
Però nosaltres seguim jugant a l’Stratego amb una passió inconcebible: pactes contra natura, tripartits, nous Estatuts, nous pactes fiscals, etc.  Les estratègies suïcides i el tactisme de 24 hores que l’Stratego comporta són esgotadors. I en el nostre cas, a més, cal afegir-hi una psicopàtica tendència a l’autodestrucció.

A vegades va bé recordar el Pacte del Tívoli, un dels pocs moments de la història d’aquest país en què vam donar-nos un descans i es va tirar endavant el projecte de la Solidaritat Catalana (que va ser, ves per on, un èxit efímer, però èxit al cap i a la fi). Per uns moments, ens adonàrem que no es tractava de dretes o esquerres, sinó de Catalunya o Espanya. Evidentment, fou un sospir i vam tornar a la partida ben aviat. I aquí ens teniu, fent la viu-viu, entretinguts en plena partida i deixant passar un temps, uns anys, on una certa idea de país es desfà com un sucre. I generacions de catalans, professionals i polítics excel·lents, es veuen obligats a actuar com a actors de repartiment quan en qualsevol altre país del món serien els seus líders.

Són moltes les veus que demanen fulls de ruta, quan no hi ha camí per a la independència, la independència és el camí. Són moltes les veus que reclamen grans posicionaments, quan ells són incapaços de fer una mínima acció constructiva pel seu país. Són moltes les veus que parlen de pactes, quan fora de l’eix nacional no hi ha vida.
Malauradament, són moltes les veus que, senzillament, ja no saben jugar una altra partida que no sigui la de l’Stratego. I es tracta senzillament d’això: de  desar al calaix per sempre l’Stratego espanyol i posar-se a jugar a les bitlles catalanes.