Les paradoxes de la història han volgut que la setmana en què el Parlament debat sobre el recurrent pacte fiscal i la necessitat de tenir més autonomia financera com a país, el nostre Govern es plantegin la necessitat de recórrer als anomenats “mecanismes de suport a la liquiditat” de les comunitats autònomes. També coneguts com a “homes de negre”, en l’argot dels macarres, o popularment com a intervenció o rescat. Els motius, prou coneguts, són els greus problemes financers de la Generalitat derivats d’un còctel letal pel futur de la institució: la caiguda d’ingressos tributaris com a conseqüència de la crisi, sumat a l’espoli fiscal agreujat per la deslleialtat institucional de l’Estat.

S’anomeni com s’anomeni,  rescat o simple préstec, el preu que pagarem com a país per demanar l’auxili financer de l’Estat serà alt, molt alt, i per aquest motiu em sembla oportú sintetitzar en aquest article les seves conseqüències presents i futures.

Per començar el caràcter “voluntari i temporal”, com defineix el Decret llei 21/2012 la intervenció, és més que qüestionable si tenim en compte la situació desesperada d’algunes administracions per arribar a pagar les nòmines a final de mes i el fet que la crisi -com diuen tots els experts- va per llarg.

Pel que fa a les condicions són de doble naturalesa: financeres i fiscals. Pel que fa les financeres la intervenció de Catalunya li impedirà demanar crèdits sense passar pel sedàs de l’Estat o disposar dels escassos recursos de l’actual sistema de finançament -que es quedarà l’Estat per pagar els deutes. Ras i curt desapareix l’autonomia financera. Pel que fa les condicions fiscals, l’Estat imposarà a la Generalitat l’aprovació d’un pla d’ajust, que inevitablement comportarà més retallades, sota la amenaça de suspendre l’autonomia de Catalunya per la via de l’article 155 de la Constitució espanyola. De facto desapareix l’autonomia política, la Generalitat no pot decidir lliurament les polítiques que vol aplicar.

L’aspecte positiu de tot plegat és que, després de 30 anys, la intervenció servirà per acabar definitivament amb l’autonomisme derivat del cafè per a tots de la transició. El negatiu és que el règim que en sorgirà serà encara molt pitjor que l’actual.

A Madrid utilitzaran l’avinentesa, se’ns dubte, per desmuntar l’estat de les autonomies. Començant per Catalunya i tot allò que ens identifiqui com a poble -televisió pròpia, polítiques lingüístiques, competències insostenibles econòmicament com l’educació o la sanitat, etc.- per assimilar-nos al règim general de la meseta sintetitzat en una vella idea: una grande y libre.

La pèrdua “voluntària” de l’autonomia derivada dels pactes polítics de la transició -que per escassa que fos defineix les nostres institucions- fa inviable l’aspiració de tenir un millor acord de finançament. Avui sembla més clar que mai que el tren del pacte fiscal no ens portarà enlloc, més enllà d’evidenciar la incompatibilitat de continuar formant part d’un Estat que ens nega el futur. Aprofitem-ho.