El meu avi va nàixer el 1904 allà on deia Raimon que “acaba l’horta i comença el secà”, a Montesa, la Costera. Fill d’una família de set germans, de jornalers sense terra. Oliveres, garroferes, ametlers, gra i una poca vinya, dibuixaren el paisatge de la seua infantesa. De ben menut, ja anava a llogar-se a la plaça del poble, on els capatassos del senyoret contractaven a jornada els braços que els feien falta. O també a l’Aragó, a la sega del blat. O a la Ribera, a l’arròs. Amb només 15 anys, son pare va decidir enviar-lo a Cuba. Més d’un mes de viatge amb vaixell. La gent moria abans d’arribar-hi. I el meu avi, com tants d’altres valencians (com els pares de José Martí, heroi de la Independència cubana), feren cap allà, a la safra, a tallar canya de sucre per als nous amos que parlaven anglés. Uns altres valencians anaren a Mèxic i molts, a l’Argentina (encara avui es juga al truque i es fan falles al barri de Boca de Buenos Aires, i tinc les meues sospites que el seu che no siga el nostre xe). I dels ingeniosde Matanzas a l’Hospitalet de Llobregat. La cosina Remei i els seus pares havien fet cap allà anys enrere. Li deia, per carta, que a Catalunya hi havia feina, que la indústria floria i es guanyaven bons diners. I cap al Principat. I amb els estalvis del malviure, va tornar a Montesa. I es va casar amb l’àvia Natàlia -que tenia uns ulls verd clar que omplien de llum la vida quan et miraven- amb qui va criar 4 fills; entre moniatos, pa negre i estraperlo de postguerra. Però no s’hi estarien molt de temps, a Montesa. A només 4 kilòmetres, a Canals -on jo vaig nàixer- havia arribat la indústria, el tèxtil. Amb capital i mà d’obra valencians i tècnics de Manresa aparegueren els primers mitjons, calçotets i samarretes de la marca Ferry’s. Tots quatre germans hi treballaren; el meu pare, prop de 40 anys. I amb els primers jornals compraren una casa, al barri de Les Cases Barates.

Ja no he conegut més emigrants a la meua família. Fins ara. Però els he conegut al meu barri: el tio Enriquito, el Tendre; Vicent, el de Marcelina…anaven, quan hi havia feina i previ contracte, a França, a la verema; a Suïssa, a treballar de torners…. I fins els primers anys dels vuitanta, anaven i venien. El Tendre parlava el català què es parla a la Costera, un alemany exquisit que ja voldria la Merkel !!… i de castellà…el necessari per no indisposar l’autoritat. De lletra, en sabien poc, però tenien el suficient coneixement com per, a còpia de sacrificis i privacions, donar uns estudis als fills.

Cinc en tingueren els meus pares. I dels cinc, quatre tenim estudis universitaris. Som els primers de moltes generacions amb carrera. I fins ara, ningú ha hagut de marxar. I creguérem, jo el primer, que mai més veuríem els valencians marxar de la seua terra per guanyar-se el pa; que érem una terra d’acollida on la gent d’arreu venia per llaurar-se un futur. I mire al meu voltant i en cada família d’amics, coneguts o saludats hi ha algú que ha marxat. Desenes de milers de valencians i valencianes, joves, amb estudis, han hagut d’anar-se’n fins fa uns anys cap al Principat de Catalunya i les Illes, que encara com, tot queda dins de casa. Ací, només hi ha feina de cambrer. Quan n‘hi ha. El meu nebot Marc ja no ha tingut tanta sort. Viu i treballa a Brussel·les. Ni a València, ni a Barcelona hi havia diners per a investigació. A Boston i Brussel·les se’l rifaven. Va triar Brussel·les. Està, com ell diu, a horeta i mitja d’avió. Coses del món global. I del low cost.

No tindran tanta sort les filles de la meua germana major. Natàlia, com l’àvia i Isabel, com la mare. Tinc els meus dubtes que puguen estudiar. Fa igual que la menuda, Isabel, haja tret tot d’excel·lents i dos notables alts. Dubte que s’ho puguen pagar. Espavilada com és em pregunta: “Tio, i tu per què estàs en eixos embolics de la política?” Potser algun dia li ho hauré d’explicar. Li diré que lluite perquè els ho dec, a totes les generacions d’abans que s’han matat perquè tinguérem una vida en condicions; i perquè els ho dec, a totes les generacions que vindran, perquè puguen tindre una vida en condicions. I li hauré d’explicar que els valencians som un poble d’homes i dones lliures, que no tenim amo ni senyor; que les nostres quatre barres no són cap homenatge a cap rei ni passat gloriós: que les nostres quatre barres són de pa. De pa de blat. Del mateix blat de gra i palla que segava l’avi a l’Aragó.

Més prompte que tard, li hauré d’explicar….que el seu rebesavi se’n va anar a Cuba…