Des de la seva primera maqueta l’any 2004 fins La mà dels qui t’esperen (2010), ha anat evolucionant i ens ha anat regalant ritmes i bones lletres que durant vuit anys han omplert les postres vides. Sempre sense perdre de vista la perspectiva revolucionària, tant necessària.

Ens trobem abans d’un concert a Granollers, una nit enmarcada dins el Cicle de Cants i Autors del Casal popular l’Esquerda de Granollers. Està emocionat, com els altres cantautors que compartiran escenari amb ell aquesta nit. Però malgrat l’eufòria i els nervis respon a les preguntes amb contundència, seguretat i amb una claredat molt agradable.

• Recomana’m un llibre: Tocats pel foc, de Manuel de Pedrolo
• Acaba la frase: La política és… si es fa participativa, una bona manera d’acostar la realitat d’un país a la seva gent.
• Quan eres petit somiaves que de gran…volia ser metge.
• En què creus? En res. Penso moltes coses, però no crec en res.
• Si poguéssis veure alguna cosa del passat, present o futur, què t’agradaria veure? Que jo i la gent que m’estimo ens anem fent gran a poc a poc, amb salut, i amb alegria d’acumular experiència.

Tinc ganes de parlar de l’eufòria del teu projecte de 4t disc a la web de mini mecenatge cultural Verkami. Vas tenir molt bona rebuda i amb una setmana ja gairebé havies aconseguit l’objectiu que finalment has sobrepassat amb èxit. Com ho vas viure?

Va ser espectacular, perquè el procés de micromecenatge era nou per a nosaltres, i veure que tantíssimes persones es volcàven amb tant d’entusiasme amb aquest projecte va ser brutal. Encara estem al·lucinant.

De què creus que és símptoma aquest fet?

Suposo que és una acumulació de coses de tots aquests anys. Per una banda, hi ha un lligam ideològic, una defensa determinada d’unes maneres d’entendre i de veure el món i la vida. I, per l’altra, hi ha un treball diari, per part nostra, de mantenir informats (si ho volen) a totes les persones que ens segueixen, a través de les xarxes socials, mantenint un contacte molt directe i proper.

Com serà el teu nou disc. Fruit de vuit anys de carrera, què té de continuïtat i què de nou en relació als anteriors?

La veritat és que encara estem en una fase d’estudi. Vull que sigui un disc que tingui elements molt més acústics, per acostar-lo a un so més estricte de la cançó d’autor. Però, per altra banda, intentarem que mantingui l’aire pop dels anteriors discos, possiblement acostant-lo més al rock anglosaxó que a cap altre cosa.

Panorama actual cantautors que viu una revifada. Com ho explicaries? Quines virtuts i mancances hi veus?

En general, tota la música en català està a l’alça. Que hi hagi més cantautors suposo que és una qüestió proporcional. Com a tot el sector, falta professionalitat. I això serà qüestió de treballar-ho, perquè sense professionalitat costa molt poder-se dedicar plenament a un ofici.

 Com valores l’estat/ salut de la cançó “protesta” dins aquest sector?

Té una lògica, i és que el context social i nacional ens porta a un escenari on hi hagi espai per a propostes culturals reivindicatives. Per això apareixen, cada cop, més i més cantautors. Penso que, sobretot, ens fa falta organitzar-nos, per poder mostrar-nos com a escena.

Et consideres un indignat? Què t’indigna?

Sí! M’indigna l’opressió dels Estats capitalistes i la dependència forçada dels pobles cap a aquests Estats.

Més enllà d’aquest moviment, explica’m amb quins moviments socials o organitzacions polítiques et sents identificat/ hi milites.

Sobretot, amb l’Esquerra Independentista. He militat a Endavant (OSAN) i a la Candidatura d’Unitat Popular. M’identifico amb l’independentisme d’esquerres i amb el marxisme heterodox.

Un bon moment de la teva feina i un de dolent.

Un bon moment: quan vam presentar el 3r disc a l’Auditori de Barcelona, inaugurant el Festival BarnaSants. Un mal moment: quan el PP i Ciutadans van intentar censurar un concert nostre a Figueres.

Una cosa que t’inspiri.

El poble de Santa Eulàlia de Riuprimer. I l’amor que sento cap a la meva companya. Sona típic, però no he trobat coses que m’inspirin més que això!