És condició sine qua non que si som una nació se’ns reconegui com a tal. Catalunya té una sèrie de trets que la converteixen en una nació, però no està reconeguda com a tal. Quin és el problema? Arribarem mai a ser considerats una nació? Vivim en un núvol? Hi ha vida més enllà? Com hi podem arribar?

Si agafem varis diccionaris podem buscar els significats del que és una nació, molt fàcil. Per exemple l’Enciclopèdia Catalana la descriu com “…Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat…“.

Podem fer el mateix exercici citant un diccionari espanyol per veure si anem massa desencaminats i segons la RAE nació és “…Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común…“.  Anem una mica més enllà i fem l’exercici en anglès referenciant el diccionari Collins “…a large body of people, associated with a particular territory, that is sufficiently conscious of its unity to seek or to possess a government peculiarly its own…“.

Podríem seguir amb moltes més definicions com en francès, holandès, alemany o la llengua que us imagineu, però totes les definicions ens porten al mateix punt. És la idea d’unió entre un grup de persones que tenen elements en comú com pot ser la llengua, les costums, la manera de fer… Si agafem Catalunya com a exemple veiem de manera clara que som una nació. Tenim una societat homogènia, una cultura pròpia, un idioma propi, una història, uns valors i podríem seguir anomenant elements que ens conformen com a nació.

De manera molt clara podem afirmar que som una nació, el problema és que no estem reconeguts com a tal. El mite aquell que ens diu que si fóssim independents no ens podríem mantenir com a país, és una autèntica quimera, senzillament és un argument fluix que utilitzen certs segments de la població per treure aquesta idea del cap. Arguments com aquest n’he sentit moltes vegades i no els trobo gens apropiats perquè la nostra nació té una sèrie d’elements propis que ens podrien fer subsistir i ens permetria anar endavant com a país.

No sé quin és el camí per aconseguir que ens reconeguin com a nació. Existeixen trets diferencials que fan que no m’identifiqui amb ciutadans de la resta de la Península. Sí que noto que hi ha un element de connexió amb gent catalana, però quin és el tret que em fa connectar per exemple amb un habitant de Castella i Lleó o bé de Madrid? Ara mateix no hi noto cap vincle ni cap afinitat. La meva cultura és molt diferent respecte a la seva tot i això estic obligat a llegir en els meus documents que corresponc a una comunitat amb la qual no m’identifico.

Quin és el camí a seguir? Ara mateix és una pregunta que molts dels polítics no em sabrien respondre. Perquè no hi veig un pla predefinit. L’Estat Espanyol no està disposat a permetre que la nació catalana sigui reconeguda com a tal. Hi haurà un temps que et diran mira et dono això, però per un altre costat et segueixen apretant i espoliant una sèrie de diners que els podries utilitzar en profit propi, però a ells els hi agrada més invertir-los en la capital de l’estat o bé en línies de l’AVE que no tenen ni solta ni volta.

Aquells qui diuen que el camí més fàcil és proclamar la independència els hi diria que potser viuen en un núvol. Es pensen que ens deixaran marxar així tan fàcilment? No pas, perquè sinó això s’hauria fet fa anys i no s’ha fet. Europa és la solució? Dubtes tinc al respecte però cal traçar un pla per tal de poder aconseguir que algun dia o un altre pugui mirar un document i em digui que sóc català, fins llavors seguiré vivint en un país que no és el meu.