• Ens recomana un llibre? La ciudad de los prodigios, de Eduardo Mendoza. És esplèndid, explica tota l’evolució de Barcelona entre les dues fires universals: la de 1888 i 1929. Fa una panoràmica molt bona de com ha crescut la ciutat.
• Acabi la frase. La política és… un apèndix de l’economia. Ara bé, hauria de ser una cosa ben diferent
• Quan era petit somiava que de gran seria… Papa de Roma.
• En què creu? En la dignitat humana.
• Si pogués veure el que fos del passat, del present o del futur, que li agradaria contemplar?M’agradaria, potser perquè sóc nostàlgic, veure aquell món dels anys 60. Aleshores tenia 20 anys, era la meva època d’estudiant i gaudia de debò.

El nom d’Arcadi Oliveres és conegut per molts arrel del recolzament que va donar al moviment dels indignats del 15-M. Però la seva feina es basa principalment en liderar una organització cristiana. En què consisteix la feina d’un president de Justícia i Pau?

La meva funció com a president és fer un paper honorífic més que cap altra cosa. Dedico bona part de la meva activitat a fer actes més o menys institucionals. Si em permets el títol, faig més de reina mare que no pas treball. És a dir, he passat a ser la figura representativa d’aquest òrgan. En canvi, quan era vicepresident treballava més en el sí de la seu i en les seves seccions: tercer món, quart món, presons… I ara, si tinc temps de fer feina, em centro en el sector de pau i desarmament.

En relació al desarmament, confia en la promesa d’ETA de deixar les armes?

Hi confio de debò, només faltaria. A més, considero que s’hi ha de creure del tot i deixar de pensar que és una estratègia electoral. Es tracta del resultat final d’un procés de pau que ha durat molt de temps i em mereixen molta confiança les intervencions internacionals que hi ha hagut. Han participat experts que ja han estat darrere els processos de pau de Sud-àfrica, Irlanda del Nord, Moçambic… Per tant, són gent que saben el que es porten entre mans. El que és evident és que no és un anunci que ETA hagi fet de cop i volta, sinó que és fruit de moltes negociacions.

D’altra banda, és cert que els partits polítics parlen sobre aquesta notícia segons els seus interessos. Hem de ser optimistes amb el Govern que sortirà de les properes eleccions del 20-N?
Optimista amb el Govern no puc ser-ho perquè no tinc motius per creure el contrari. Si es compleixen les previsions electorals i puja al poder el Partit Popular, el país serà un desastre en tots els sentits. Ho tinc claríssim, serà el pitjor que ens podria passar. Val a dir també que el PSOE ho ha fet tan malament com ha pogut. Però quedarem encara més sorpresos amb el que faci la gent del PP i del poc ideari i respecte que tenen. Ara ja s’ha pogut veure una mica amb l’acció de Convergència i Unió, que tot i no ser el PP, s’han lluït amb les retallades. I això només ha estat un tastet del que tindrem amb els populars d’aquí quatre dies. Per tant, des del punt de vista social, el PP és una amenaça.

Podria fer front a la situació econòmica actual?   
Si fins ara no s’ha fet, és difícil però no impossible. El problema és que els partits polítics sempre tenen altres prioritats. Bé és cert, per sort o per desgràcia, que no tot depèn del Govern de l’Estat espanyol. Avui en dia estem en mans d’altres organismes europeus i d’estructures internacionals que podrien canviar la situació si volguessin, però malauradament tampoc no tenen ganes de fer res. Segueixo el tema de la crisi perquè és la meva obligació del dia a dia, i t’asseguro que des de fa tres anys no s’ha fet cap pas definitiu per enfrontar-la ni a nivell mundial, ni europeu, ni espanyol ni català.

Arcadi Oliveres / font pròpia

Què li proposaria al govern?
Per començar, s’hauria d’atacar molt la borsa i frenar l’especulació financera, s’hauria de dividir el treball entre tots, s’hauria de frenar el frau fiscal i s’hauria de nacionalitzar la banca. Però que ens trobem? Que no només el Govern no fa res de tot això sinó que tots els polítics miren cap a una altra banda. Perdona que sigui tan dur en dir-te això, però els governants se’n foten de la crisi. Com que amb ells no els afecta directament, està clar que no mouran un dit per arreglar de debò res.

A nivell individual, què podem fer els ciutadans?
Aquí recau la meva esperança, en l’individu. Afortunadament va sorgir el moviment del 15-M, seguit d’altres mobilitzacions, per començar-se a moure en aquesta via. També hi ha altres associacions, com ara Caritas, que estan treballant excel•lentment per ajudar casos concrets de persones afectades per la situació de crisi i fan tot el possible per sortir-se’n. Amb això no vull dir que a petita escala, tipus municipis locals, no s’estiguin fent coses positives. Segur que hi ha ajuntaments que sí. Però ara el més important és que la gent està començant a reaccionar, a adonar-se’n que se’ls està trepitjant amb xifres d’atur desorbitades, retallant-los la subvenció d’atur, retirant-los el xec de naixement de criatures i disminuint l’ajuda al desenvolupament. El que podem fer com a ciutadans és ser conscients del que passa al món on vivim i sobretot no quedar-nos de braços plegats. Per això sovint és necessari no escoltar gaire als mitjans de comunicació. Ens imbecil•litzen.

Vol dir que els mitjans de comunicació en tenim part de culpa?
Sí, i quina part més gran! Ens manipuleu. Ens deixeu sense la capacitat de reflexió i després la de reacció. Els del Govern i els dels propis mitjans bé ho sabeu i us n’aprofiteu. En aquest sentit, hem tornat a l’època romana i vivim sota la consigna ‘pa i circ’. Quan no es parla del futbol es parla de Telecinco, dues porqueries. Una població tonta no reaccionarà mai.

Per què ara no sentim tant a parlar dels ‘indignats’?  
N’hi ha, i molts. El que passa és que es manifesten de formes diferents. Va haver-hi una aturada estiuenca, però el darrer 15 d’octubre, per exemple, van tornar a sortir al carrer. Malauradament, aquest és un moviment que se sacseja en funció de les eleccions i són els partits polítics i els mitjans de comunicació que els segueixen els que decideixen parlar o no dels ‘indignats’. Però l’objectiu del moviment segueix ben viu: aconseguir que la gent vegi l’economia i la política d’una manera diferent.

És això el que vol que aprenguin els seus alumnes de la universitat?
Jo ensenyo economia però reconec que sóc bastant ignorant. D’altra banda, com que no sé gaire coses les poques que sé intento explicar-les bé. Si en sabés més, potser sofisticaria més les meves explicacions i llavors els meus alumnes no m’entendrien. Òbviament, el meu caràcter influeix en el meu discurs i no només quan faig classes. Quan sóc a casa, amb la família al menjador, també m’agrada fer alguna brometa. A vegades, el fet de dir petites anècdotes i posar-hi dosis d’ironia fa més agradable la comprensió. Això és el que intento portar a la universitat.

Felip Puig, a una entrevista a Intocabledigital.cat, explicava que l’alcalde Trias vol tenir més agents de la Guardia Urbana i que aquest any hi ha 775 més Mossos respecte l’any passat. Creu que augmentar aquest control és una altra forma de vigilar la democràcia ciutadana?
La repressió no serveix de res i de policia n’hi hauria d’haver poquíssima. Una vegada en Felip Puig em va preguntar “Per a què serveix la policia?”, i jo li vaig respondre “per a defensar els rics dels pobres”. Com us podeu imaginar, es va enfadar molt, però tan m’és. Aquests 775 policies més signifiquen més protecció pels rics. Com que les circumstàncies polítiques i econòmiques estan fent que la gent no pensi, la policia vol reprimir la societat abans que rondini. La resposta a la repressió és simplement demencial. Impresentable.

Darrerament l’hem vist al Polònia de TV3. Li agrada com el representen?
No m’hi vaig sentir malament. És un programa de broma i ja assumeixo el risc. Sé que se’n riuran de mi però no se n’han burlat. Imiten la meva manera de parlar, de caminar… En fi, m’imiten a mi mateix però també em fan riure !

Quin projecte té ara entre mans?
El dia a dia se’m menja i no tinc temps de fer tot el que m’agradaria, però ara mateix tinc dues coses en marxa. D’una banda, en representació de Justícia i Pau, estan fent una pel•lícula documental sobre la meva vida. I després, si tot va bé, per Sant Jordi sortirà el meu segon llibre. Ja n’he escrit un que es diu Aturant la crisi, però aquest segon intentarà esbrinar quines en són les conseqüències i què hem de fer ara.