Anàlisi Cultura

Les paraules de Ferran Mascarell

agost 31, 2011

Ferran Mascarell i la ministra Sinde / elpuntavui.cat

Albert Boadella, parlant de la reposició de El Nacional a Madrid, proclamava que “l’ Administració ha malgastat molts diners en l’art durant massa temps”. I quan es malgasta, el pare escanya. Això explica que a les retallades i a les mesures dràstiques com la probable supressió de les diputacions s’hi afegeixi el debat sobre la supressió d’algun ministeri. El conseller de cultura Ferran Mascarell posava una primera pedra (simbòlica) plantejant una hipotètica supressió del ministeri de cultura, a partir d’unes declaracions a COM Ràdio del passat 26 d’agost.

Sí, es tracta d’un ministeri amb poca presencia, amb la pràctica totalitat de competències traspassades a les autonomies i que, desinflat com està i amb una manca de rotunditat evident en les seves propostes, només crea polèmiques. En són clars exemples la llei SINDE (de la qual, tot i això, sóc partidari) o els favoritismes a Alta Classics, la companyia de distribució d’E. González Macho, actual president de l’Acadèmia d’arts cinematogràfiques, que rep el 22, 5 % del total de les ajudes al cel·luloide espanyol; o l’escàndol denunciat a l’ICAA sobre el finançament a productores que inflen el pressupost real de les seves pel·lícules i compren entrades per augmentar la previsió del seu taquillatge.

Però del que no es voldria despendre Mascarell és dels 150 milions d’euros que, repartit el pastís dels diners amb què l’Estat vertebra el ministeri (uns 700 o 800 milions), calcula el conseller que li tocarien a Catalunya. Caldria trobar un altre òrgan afí que repartís aquests recursos, assenyala. Potser Mascarell tastaria la seva pròpia medicina, la mancomunitat de funcions i serveis, com les que proposa ara per la Filmoteca, MACBA i CCCB. I amb les degudes conseqüències: segurament les prioritats finançades des d’un grup no seran les mateixes per un altre, i per tant algunes es menystindran o desapareixeran,  de la mateixa manera que Mascarell ja ha limitat vastament la capacitat de subvencionar que tenia l’ILC i el CoNCA. Òbviament, la solució idònia seria ingressar-los automàticament de l’Estat, cosa que no passarà. Pensar que aquest, amb l’afany de contenció actual, donaria a les autonomies els diners pressupostats per a un ministeri inexistent, és totalment il·lús.

Cal anar més amb compte quan es fan  aquest tipus de visions, perquè no es contempla la possibilitat d’un tret per la culata. Imaginem ara que, deslliurats del ministeri, totes les xifres, les que siguin, les repartís un òrgan afí com per exemple l’Instituto Cervantes. El mateix que, recordava fa poc Bru de Sala, mira de tombar Pa Negre en tot moment; el mateix que, recordava en una famosa intervenció J.L. Marzo, demanava mitjançant el seu cap de direcció lingüística, en una convocatòria de professors de castellà a Estocolm: “Que nadie se confunda, no se trata de que aprendan español, se trata de vender España”.

(Todo por la patria)

By Jordi Vernis

Tags: Ángeles González Sinde, COM Ràdio, E. González Macho, Ferran Mascarell, ICAA, Instituto Cervantes, J.L. Marzo, Ministeri de cultura, X. Bru de Sala