febrer 22, 2012
Exigència. Un dels molts signes que avui en dia encara ens indica la immaduresa de la nostra societat és la desigualtat. Haurem de dir, en aquest sentit, que entenem la desigualtat com aquell tracte distint entre iguals. Ens el contrari, parlaríem d’igualtat en el moment en que ens dirigim de forma igual a dos iguals, i de forma desigual a dos desiguals. Així doncs, un dels signes més evidents d’aquesta desigualtat de tracte es segueix produint en el si del gènere.
En efecte avui reivindiquem el Dia de la Igualtat Salarial. El motiu n’és que en l’era de la postmodernitat el salari mitjà anual de les dones és un 22% inferior respecte el que obtenen per la mateixa feina els homes, tot i que són elles les que obtenen millor qualificacions a la universitat. I qui per tant, a priori, haurien d’estar millor qualificades per realitzar aquella feina. A més, segons revela l’Institut Nacional d’Estadística (INE), elles haurien de treballar dos mesos a l’any més que ells per guanyar exactament el mateix sou.
En aquest sentit, el secretari d’estat de Serveis Socials i Igualtat, Juan Manuel Moreno, s’ha qüestionat el sentit que té que “que una de les parts del nostre sector poblacional més productiva, més preparada i capacitada tingui menys capacitat salarial i menys capacitat de promoció”. Un fet, contínua Moreno, que “constitueix un llast per al nostre desenvolupament econòmic i la nostra pròpia competitivitat”.
Unes paraules que contrasten amb la falta de polítiques de conciliació laboral, que òbviament han disminuït amb l’actual conjuntura econòmica; les retallades i la manca de polítiques de quelcom tan essencial com és l’educació; la falta de mesures de discriminació positiva; i l’assentiment de les doctrines de la fe religioses que contínuament releguen a la dona a un àmbit inferior. Al escriure aquestes línees, només desitgem que d’aquí 365 dies el Dia de la Igualtat Salarial s’hagi convertit en un dia de celebració d’una fita, i no d’una reivindicació com la d’enguany.
By Editorial