Anàlisi Cultura

Reus: algun Lluís XIV, cap Lully

agost 13, 2011

La música templa l’ànim. El nostre, per descomptat, però el seu també. A principis de mes li arribaven males notícies per un enèsim problema de finançament que fa trontollar el seu pilar més important i, com sempre passa en cultura, més feble. Les Escoles Municipals de música pateixen una retallada de pressupost de fins el 50 %, amb caràcter retroactiu. Una minva que suposa l’obligació de cobrir la partida amb els propis recursos dels centres, ja que la mesura arriba quan els ajuntaments han aprovat els preus de matriculació i les quotes mensuals. I a més suposa un interrogant difícil de respondre: serà el professorat qui pateixi l’esforç de les escoles? Uns professors que ja van sofrir retallades de sou i que, com tots els intèrprets -recordem els concerts cancel·lats i les amenaces de vaga de l’OBC-, es troben en una situació cada vegada més precària.

Però el contrapunt s’ha estès també a l’àmbit social i institucional que fa possible el manteniment del sector, almenys en un cas. A Reus, com si d’un oasi pressupostari es tractés, comencen les obres de la nova escola de música que es situarà al carrer del Vent, finançada i projectada per la Diputació de Tarragona i que substituirà d’aquí a divuit mesos la fins ara present al Palau Bofarull. Més de dos-mil metres quadrats distribuïts en cinc plantes que acolliran instal·lacions logístiques, les sales d’assaig de l’escola i un espai generós per a l’ús social i cultural -que en l’argot de la industria cultural significa l’ús d’eines de difusió, marketing i consum-, junt a sales polivalents destinades a demés actes.

El principal dubte apareix amb el pèssim rendiment pecuniari i el rumor d’insolvència de les diputacions,  que  no ha afectat pas la inversió de 4,2 milions d’euros del projecte, contra el que es podia pensar. Cal esperar que aquesta confiança en els mecanismes de construcció i bastida del futur de la cultura, en aquest cas de la música, no s’esguerrin amb la planificació d’un foc d’encenalls més. Despeses com les de la Sala 4 Alicia de Larrocha a L’Auditori, que des de la seva inauguració al febrer no ha cobert ni una desena d’espectacles -una sala necessària o una excusa per obtenir la subvenció?-; en comptes de parar la taula, la desparen. O el despropòsit a Reus mateix de la Capsa Gaudí, centre d’exposicions ben pobres i rematat com a oficina de turisme de la ciutat, llueix més pels seus artificis decoratius i el seu restaurant que no per acollir cap mostra significativa del patrimoni de l’arquitecte. La viva imatge d’un “equipament cultural”.

El diner públic ja no es sinònim de qualitat, i tota iniciativa que tingui aquest aval és sospitosa d’iniciar un projecte de disseny encarat al turisme però sense noves iniciatives amb categoria. El medievalista i crític Jordi Galves, en una conferència el passat maig a la Biblioteca de Catalunya, enyorava un valor perdut: una bona política de mecenatge. “Potser tenim algun Lluís XIV, però jo no trobo cap Lully entre nosaltres” deia, posant referents musicals. Li manllevo les paraules.

By Jordi Vernis

Tags: Diputació de Tarragona, Escoles Municipals, música, Reus