Pòquer al temple de Delos?

novembre 5, 2011

La primera fallida de deute sobirà grec es remunta al segle IV abans de Crist, quan la incapacitat de tretze ciutats-estat de retornar els préstecs que els havia atorgat el tresor del temple de l’illa sagrada de Delos, al centre de l’arxipèlag de les Cíclades, va acabar amb una quitança del 80% i el trasllat de l’activitat financera del temple a Atenes. Vint-i-quatre segles després, les negociacions per trobar una solució a l’impagament del deute sobirà grec s’han vist sumides aquesta setmana en una partida de pòquer jugada a tres bandes: el binomi directori europeu-FMI, el primer ministre Geórgios Papandreu i la oposició conservadora de la Nova Democràcia.

Amb la perspectiva dels dies, tot sembla indicar que han estat els factors interns, com la manca de compromís de la oposició amb el pla de rescat aparellat a la quitança acordada pel directori europeu, i la d’una cúpula militar que veia en l’exposició pública de la negociació una humiliació per Grècia, els que han portat a Papandreu a fer un tour de force que, de moment, acaba molt diferent de com havia començat: hi haurà un suport parlamentari ampli al pla de rescat, es retira la proposta del referèndum, però és també és clar que Papandreu haperdut –en termes de carrera política- la partida i serà sacrificat per la constitució d’un govern de concentració nacional o un de perfil tecnocràtic per preparar unes noves eleccions.

Si alguna virtut ha tingut la tragèdia grega d’aquesta setmana és que ha posat encara més al descobert la ineficàcia de la governança actual de la Unió Europea, que a més no ha aconseguit en la cimera del G-20 les aportacions necessàries per tal que el Fons Europeu d’Estabilitat Financera sigui prou robust per poder fer front als atacs –continuats- dels especuladors del deute sobirà (evidentment, la inestabilitat grega ha estat determinant per no assolir aquest objectiu). És una virtut perquè obligarà a trobar nous instruments de reforçament polític de la Unió, però alhora també noves formes de legitimació democràtica de decisions de gran abast que, avui per avui, s’han pres sense el debat polític i social necessari per conformar una voluntat comuna i acceptada per la ciutadania europea.

By Pere Aragonès