Anàlisi Cultura

Edimburg pren el relleu

agost 5, 2011

Edimburg es suma a la competència que tenen els nostres festivals per ser referents a Europa en plena canícula, que fins ara es concentrava a la Provença (Avinyó, Radio France a Montpeller, Aix-en-Provence). A l’agost, la fusió d’arts plàstiques i alta cultura escènica que ens presenten l’Edimburg Art Festival i el totpoderós Edimburg International Festival, farà que tornem a empal·lidir. La situació és diferent del 2004, quan en aquest últim la presencia catalana a la capital escocesa vertebrava el cartell. Aleshores Calixto Bieito presentava Il Trovatore en òpera i La Celestina en teatre; La Fura aportava el seu pornogràfic XXX, i la presencia de Carles Santos o el ballarí Cesc Gelabert completaven un moment d’esperançadora projecció internacional. Encara al 2007 Jordi Savall, la Capella Reial i Hespèrion XXI obrien l’Òpera amb L’Orfeo de Monteverdi.

Aleshores el director era Brian McMaster, amb unes preferències força diferents de l’actual, Jonathan Mills, qui ha dissenyat una programació per aquesta temporada amb l’ull posat a Àsia. Xina, India, Indonèsia, Japó, Corea i Vietnam predominen en les produccions. Però sempre hi ha lloc per Europa. Al costat de propostes interessants com les re-interpretacions orientals de La Tempestat i El Rei Lear, o els espectacles del Ballet Nacional de Xina o la companyia de dansa d’ Eun- Me Ahn; trobem les excel·lents Orquestres de Philadelphia, Bamberg i del teatre Mariinsky. Tot del 12 d’agost al 7 de setembre.

L’Edimburg Art festival és una altra història. Començat ahir, la capital escocesa s’omple fins el 4 de setembre d’un ric ventall plàstic. De Cranach el vell a Lucien Freud, de Holbein el jove a Tony Cragg, de Dürer a Rauschemberg. De Richter, Braque i Tolouse- Lautrec al més rabiosament contemporani, el land art de Charles Jenks i Chris Drury o les escultures d’Anish Kapoor. Fins i tot la deliciosa escalinata del Scotsman steps feta pel guanyador del Turner Prize, Martin Creed, val la pena. Només dos exemples aïllats ens queden a prop, però res del que la producció actual pugui sentir-se’n orgullós: uns previsibles Picasso i Miró.

(va calla, que sembles provincià amb l’elogi automàtic a tot el que ve de fora)

A qui hem de demanar explicacions per aquesta minva? Als creadors per la falta d’espectacles de qualitat? A l’Institut Ramon Llull per la falta de difusió i acords? El ja difunt Ricard Salvat ens explicava, als alumnes d’Història del teatre, la frustració constant en el seu intent de voler promocionar Salvador Espriu com a premi Nobel. No recordo quan ni tampoc el nom de tots els ambaixadors i representants d’Arts Council d’altres països que li treien el caramel de la boca. “Vosaltres? Deixeu-ho córrer, no guanyareu mai un premi Nobel” rebia com a resposta. “Molt senzill: mai no heu sabut ni sabreu promocionar-vos”.

Però esclar, qui patrocina el Festival Internacional d’Edimburg? El British Council, el corn de l’abundància en difusió i patrocini cultural.  Sobren les comparacions. I més quan aquí tenim el tan devaluat CoNCA, l’únic projecte semblant al país que, després de veure’s despullat de l’arma més potent per produir cultura, que és la capacitat de mecenatge -per tant, diners-, veu com per cada proposta que fa, les institucions realitzen tot el contrari. Ara desaconsellava la formació d’un centre nacional de documentació fotogràfic, quan el Departament de Cultura vol convèncer la família d’Agustí Centelles de portar el patrimoni del gran fotògraf a Barcelona. Sembla que per fornir tal centre de patrimoni fotogràfic.

No en tinc cap dubte, es crearà segur.

By Jordi Vernis

Tags: Arts plàstiques, CoNCA, cultura, Edimburg, festivals, Rauschemberg