Anàlisi Cultura

L’Auditori: dissonàncies

agost 2, 2011

Fet: El manresà Oriol Pérez Treviño serà el nou director general i artístic de L’Auditori de Barcelona. L’acord entre el consorci, l’ajuntament i el departament de cultura es feia públic el passat dijous. I amb una reminiscència del Grec: l’ex-director del festival de Músiques de Torroella de Montgrí i coordinador del Centre Robert Gerhard també s’ha escollit sense concurs públic. Tot a falta que els òrgans rectors de l’equipament (com agrada anomenar-ho als feligresos de la indústria cultural) ratifiquin el seu càrrec.

Al març passat dos membres de l’Ajuntament, dos més de la Generalitat i dos representants d’institucions internacionals; havien de nomenar el substitut de Joan Oller, director durant deu anys i actual director general i artístic del Palau de la música, qui aconsellaria al jurat sense votar.  Però van decretar deserta la plaça. Cap dels aspirants a la vacant complia amb els requisits, i una de les candidatures era la de Pérez Treviño.

Contrafet: Al consorci fa un any que es coneix la noticia sobre la marxa d’Oller al Palau. La seva presencia a L’Auditori aquesta temporada ha estat de rigor, com les ungles i els cabells dels morts. Per tant el grup de gestors del seu equip ha seguit la dinàmica establerta durant un any. En aquest cas les arrels amagades consisteixen en un deute considerable, en boca de tot L’Auditori – ningú,però, dóna xifres concretes-, un Expedient de Regulació damunt la taula, i un gran nombre de serveis privatitzats.

Però a banda dels desordres legals, quin Auditori es trobarà Treviño? A un públic amb una mitjana d’edat massa alta, entre els quaranta i els cinquanta anys (no seria realista tenir en compte els concerts o les cantates escolars ), cal afegir les retallades del 30 % que pateix aquesta temporada. L’Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya tindrà un repertori molt exclusiu de compositors clàssics i romàntics fins es inicis del segle XX, i extraordinàriament contemporanis només gràcies als encàrrecs. Tot per no pagar drets d’autor. Amb això ens assegurem que una gran part d’interessats en la música d’orquestra, com són els estudiants de música més novells (i els que no ho són tant) no trepitgin el recinte. A més, els concerts organitzats amb l’ESMUC, per l’avaluació i promoció dels alumnes de música, han disminuït de manera dràstica des del 2008. I després d’això cap al Palau, de la mà de la senyora Curulla, amb l’aval de deu anys de bona gestió. Bravo.

Què ens queda?: La necessària comunió entre cultura i educació, era una de les fonts de legitimació que esmentava Oller fa un any, en una ponència a l’Ateneu Barcelonès. Que el públic de L’Auditori fos cada vegada més jove, reclamava. Fracàs total. La Banda Municipal i els concerts de ràdio Tele- Taxi són els únics que omplen la sala principal. En fi, la música contemporània estarà desplaçada del gran públic. I amb ella la joventut. Les aparicions de la JONC o la JONDE són comptades, i les produccions pròpies de qualitat destinades a una assistència jove, com les que es podrien trobar al departament de música coral, es van privatitzar (Mas i Mas, Cor infantil Vivaldi). Un panorama insostenible per crear els fonaments de cap futura societat musical.

-Perquè deixem-ho clar d’una vegada, el pop i el rock, que semblen tenir bona salut a Catalunya, no són música-

A Història del Teatre català, Enric Ciurans, deixeble del difunt Ricard Salvat, ens posava a prova: penseu un programa per al Teatre Nacional. La tasca era complexa. Un programa rendible amb el més representatiu del Teatre català -sense caure en obvietats-, les grans obres de la història del teatre universal, i nous creadors qualitat. Ni més ni menys. Per què no es pot demanar això a L’Auditori de Barcelona, que hauria d’encarregar-se de formar, junt amb el Teatre Nacional, el criteri i la jerarquia que fonamentin una societat de les arts escèniques de qualitat? Per què encara Isabel Pantoja o Ecos del Rocía hi tenen lloc? Per què encara una programació excessivament clàssica i romàntica, òbvia, sense cap risc? Així sempre viurem al ritme del cop de butaca rabiós que fa la iaia quan li programen una peça de música atonal. Sempre donant prioritat a la butxaca.

El problema és el de sempre. Un gestor cultural. Són gestors, no gent de cultura. L’expressió “equipament cultural” és el seu buc insígnia.

 

 

(Un apunt breu, a mode d’epíleg: Informe anual del CoNCA 2011, “Es demana que la tria de directors al capdavant dels grans equipaments musicals públics del país es faci sempre a través d’un concurs públic internacional que en garanteixi la idoneïtat i la transparència total”. Ejem.)

By Jordi Vernis

Tags: Auditori, Joan Oller, música, Oriol Pérez Treviño